Tradicionalment el consum de drogues i especialment, el consum de drogues il·legals, s'ha associat amb ambients de marginalitat. Als anys vuitanta, quan el consum d'heroïna es va disparar a Espanya, aquest era el perfil del consumidor de drogues. Al segle XXI les coses han canviat. No obstant, continuem agrupant a les persones que consumeixen en un colectiu on tots son iguals i no tenen característiques individuals.
Per tant, volem conèixer el punt de vista dels joves de l'Insitut Joan Oró per veure quins estereotips i quin concepte tenen d'una persona drogoaddicta degut que les drogues en si no parlen per les persones, son substàncies tóxiques leds quals hem de saber conviure amb elles sense excloure socialment a les persones que les consumeixen.
Per poder començar, hem d'aclarir el concepte d'exclusió social. Aquest, és defineix com un fenomen que ho trobem avui en dia molt present en la nostra societat actual. Es caracteritza per la presència de persones que no estan integrades en la societat que estan en una situació de marginació que pot derivar a una situació d'indigència. Segons Castells, la defineix com:
"el proceso por el cual a ciertos individuos y grupos se les impide sistemáticamente el acceso a posiciones que les permitirían una subsistencia autónoma dentro de los niveles sociales determinados por las instituciones y valores en un contexto dado" (2001)
Per tant, volem relacionar l'exclusió social amb la drogodependència.
Des de que som petits ens fan classes esporàdiques a l'escola sobre la importància que tenen les drogues i lo dolentes que són, d'aquesta manera hem anat posicionant totes les persones que consumeixen drogues com a influències negatives. Però hem de saber que les persones no són influències dolentes ni tampoc ho són les drogues, simplement hem de tenir tota la informació possible al nostre abast, per saber que fan i com són les substàncies. D'aquesta manera nosaltres serem els que sabrem si consumir-la o no, i podrem envoltar-nos sense problema de persones amb drogoaddicció perquè no les veurem de manera negativa sinó d'una persona que busca evadir-se del món o necessita ajuda.
L'antropoleg mexicà, Carlos Castaneda, reivindica des de la fonamentació històrica de les cultures indígenes el valor de substàncies toxiques emprades secularment des dels asteques i maies com un valor social tant en celebracions col·lectives com en solucions de salut i rituals d'iniciació a la pròpia societat. A l'estat espanyol, teórics com Antonio Escohotado han seguit aquesta tendència des dels anys 80 i als Estats Units, Allen Ginsberg i d'altres s'han esforçat en distingir el que podríem anomenar consums tòxics del que altres poden considerar ampliadors de consciència.
És així com resulta dubtosa la generalització de drogodependència igual a marginació social. Aquest automatisme té arrels basades en el predomini de determinades creences dominants, sovint des de la religió i l'anatema de patrons culturals que combaten la dissidència, l'experimentació personal i posen límits a la llibertat.
La relació exclusió social / drogodependència i a la inversa és biunívoca, són dos elements que es retroalimenten entre sí i justifiquen la ideologia dominant. Certament la drogodependència entesa com l'absència de la pròpia voluntat i l'esclavitud del consum d'estupefaents per damunt del lliure criteri s'ha imposat, de vegades de manera cruel, i ha estat justificació per a l'exclusió social dels col·lectius consumidors, sobretot de les anomenades drogues dures ( heroïna, drogues de disseny...), i a l'inrevés, la marginació econòmica o social de determinats col·lectius, juntament amb certes modes
consumistes, han provocat la degradació dels subjectes fins a l'extrem de provocar rebuig social i, fins i tot, justificar la pròpia exclusió.
Sumem-hi l'aparició de la SIDA i altres conflictes de salut per estigmatitzar encara més aquestes persones i aquestes tendències. Els vasos comunicants consum de drogues- marginació han justificat veritables comportaments estigmatitzadors, descurança per part de les autoritats i, fins i tot, alguns estats o ideologies dominants, en diferents èpoques de la història o llocs, ho han potenciat des de la ideologia conservadora com instrument de domini i de perpetuació de les desigualtats en la consideració dels ciutadans.
Pròpiament podríem dir que el límit dóna sentit a la realitat i que, per tant, les limitacions en les oportunitats laborals, econòmiques o altre tipus d'expectativa o frustració porten al refugi de la drogodependència i, al contrari, sent consumidors o potenciant l'habituació a determinats consums es possibilita l'exclusió des del model estàndard que la societat dominant justifica.
Les estadístiques abonen la teoria cíclica de la irrupció de determinats consums i la seva desactivació en altres períodes. Es evident que les drogues poden suposar un perill per a la salut i la pròpia maduració i èxit personal. En aquest sentit, la política de formació, informació, prevenció i atenció correspon als estats i col.lectius prou responsables, des de la normalitat i no la condemna, des del criteri de consciència i treball social i no des del descrèdit i la marginalitat del que hi cau en el seu consum.
L'antropoleg mexicà, Carlos Castaneda, reivindica des de la fonamentació històrica de les cultures indígenes el valor de substàncies toxiques emprades secularment des dels asteques i maies com un valor social tant en celebracions col·lectives com en solucions de salut i rituals d'iniciació a la pròpia societat. A l'estat espanyol, teórics com Antonio Escohotado han seguit aquesta tendència des dels anys 80 i als Estats Units, Allen Ginsberg i d'altres s'han esforçat en distingir el que podríem anomenar consums tòxics del que altres poden considerar ampliadors de consciència.
És així com resulta dubtosa la generalització de drogodependència igual a marginació social. Aquest automatisme té arrels basades en el predomini de determinades creences dominants, sovint des de la religió i l'anatema de patrons culturals que combaten la dissidència, l'experimentació personal i posen límits a la llibertat.
La relació exclusió social / drogodependència i a la inversa és biunívoca, són dos elements que es retroalimenten entre sí i justifiquen la ideologia dominant. Certament la drogodependència entesa com l'absència de la pròpia voluntat i l'esclavitud del consum d'estupefaents per damunt del lliure criteri s'ha imposat, de vegades de manera cruel, i ha estat justificació per a l'exclusió social dels col·lectius consumidors, sobretot de les anomenades drogues dures ( heroïna, drogues de disseny...), i a l'inrevés, la marginació econòmica o social de determinats col·lectius, juntament amb certes modes
consumistes, han provocat la degradació dels subjectes fins a l'extrem de provocar rebuig social i, fins i tot, justificar la pròpia exclusió.
Sumem-hi l'aparició de la SIDA i altres conflictes de salut per estigmatitzar encara més aquestes persones i aquestes tendències. Els vasos comunicants consum de drogues- marginació han justificat veritables comportaments estigmatitzadors, descurança per part de les autoritats i, fins i tot, alguns estats o ideologies dominants, en diferents èpoques de la història o llocs, ho han potenciat des de la ideologia conservadora com instrument de domini i de perpetuació de les desigualtats en la consideració dels ciutadans.
Pròpiament podríem dir que el límit dóna sentit a la realitat i que, per tant, les limitacions en les oportunitats laborals, econòmiques o altre tipus d'expectativa o frustració porten al refugi de la drogodependència i, al contrari, sent consumidors o potenciant l'habituació a determinats consums es possibilita l'exclusió des del model estàndard que la societat dominant justifica.
Les estadístiques abonen la teoria cíclica de la irrupció de determinats consums i la seva desactivació en altres períodes. Es evident que les drogues poden suposar un perill per a la salut i la pròpia maduració i èxit personal. En aquest sentit, la política de formació, informació, prevenció i atenció correspon als estats i col.lectius prou responsables, des de la normalitat i no la condemna, des del criteri de consciència i treball social i no des del descrèdit i la marginalitat del que hi cau en el seu consum.
LA INFORMACIÓ ES PODER!
Yo pienso que el problema viene de raíz, desde casa y la escuela, donde se te dan cantidades ingentes de información como verdades absolutas impidiendo de alguna manera el propio pensamiento. Si en la escuela no das buenos resultados, perteneces a un grupo que ya tenderá a la droga-adicción. Con esto que quiero decir? Pues que a la hora de escoger tu modo de vida, ya te han vendido unas "realidades", como que si no das resultados en la escuela "no sirves" y un individuo al verse en esta situación tiene dos opciones, la que yo a mi parecer creo que es la vía fácil que seria crearse un refugio en las drogas o la opcion de pensar que hay mas cosas mas haya de una formacion academica pero repito que la opción de pensar a sido ya bloqueada con anterioridad con esas "verdades absolutas". El fracaso escolar visto desde casa, como he dicho, es un fracaso y esto ya hace que desde dos sitios diferentes el inviduo ya se sienta mal o excluido volviendo otra vez a lo mismo, el crearse un refugio donde por el resto esta mal visto y quiza por eso se pueda ver reflejado en el y asumir algo que tampoco es real. Así que para mi el consumo de drogas es el reflejo de un fallo en algún momento de la educación del individuo, sin buscar culpables, es tan sólo una comisión de la sociedad que hemos construido entre todos.
ResponderEliminar